África
Subsahariana
  Burkina Faso
  Thomas Sankara
  Cuentos y Poemas
  La historia de Sangaré
  Recomendaciones culturales
  Diccionario Multilingüe
  Diálogos con África
 
 

Thomas Sankara

Thomas Sankara nació el 21 de diciembre de 1949 y murió el 15 de octubre de 1987 a Ouagadougou. Fue presidente de Burkina Faso (anteriormente Alto Volta) entre 1983 y 1987. Fue un líder carismático del África Occidental. Impulsó desde su gobierno reformas administrativas con el objetivo de eliminar la pobreza, mejorar la educación, la agricultura y la posición de la mujer en la sociedad burkinabesa. Sus discursos revolucionarios son bastante conocidos por todo el mundo y todavía hoy en día, el nombre de Thomas Sankara es motivo de debates y conversaciones entre burkinabeses. El 1984 cambió el nombre del país, que pasó a llamarse Burkina Faso (“tierra de integridad” o “país de los hombres íntegros”) Hizo grandes esfuerzos para acabar con la corrupción oficial. Mantuvo como presidente el mismo sueldo que tenía como capitán del ejército. Increíble, pero cierto. Vendió todas las limusinas del Estado y puso como coches oficiales del presidente y de los ministros vehículos más económicos y discretos. Fue asesinado el octubre de 1987. Los motivos de la desaparición de este líder idealista se pueden deducir sin demasiado esfuerzo. Los intereses económicos neocolonialista de Europa, presentes en los países africanos, se pueden relacionar, indudablemente, con la desaparición del líder, a través de un acto criminal en el cual, por cierto, Europa no se manchó las manos. Hay numerosos artículos sobre Thomas Sankara en Internet. Pensamos que es un personaje de obligado conocimiento para entender aspectos importantes de la historia y de la realidad actual política de Burkina Faso. Aquí os facilitamos la lectura de algunos de estos artículos y os invitamos a que continuéis buscando información sobre este gran líder africano o a que nos enviéis vuestras opiniones al respecto, si queréis que puedan llegar a más gente.


ARTÍCULO 1

El Vaticà africà
19/04/2005

De tant que remenen l'aigua estancada, la brossa hi acaba surant. Aquelles partícules que més es resisteixen a dissoldre's en el llot putrefacte del fons afloren a la superfície i ens desperten antics records. Amb tant de Vaticà, tanta missa, tanta devoció, tanta presentadora de dol, tanta d'anàlisi mediàtica sobre la contemporaneïtat, i tanta hòstia consagrada, el pensament m'ha fugit esperitat a Costa d'Ivori, ben al sud, on diuen que la gent és bruta. I animista.
Recordo un dia d'ofec tropical, el cotxe avançava per una estreta carretera enmig de la selva, i, de sobte es va transformar en una autopista de vuit carrils, tota esquerdada, amb arrels i herbes que esqueixaven l'asfalt sec i apedaçat, com un torró rosegat. Semblava un miratge. No hi havia cotxes, ni éssers humans, ni llangardaixos, i els fanals, sense bombetes, eren rovellats. Com si la vida s'hagués extingit. Arribava a la ciutat de Yamoussoukro i al davant dels meus ulls, s'erigia, majestuosa i blanca, obscena i al·lucinant, la cúpula de Sant Pere del Vaticà, una rèplica generosa, d'uns metres més gran de diàmetre que no la de Roma, per si de cas. L'havia feta construir el delirant dictador ivorià Félix Houphouët-Boigny (1905-1993) per tal de millorar la seva relació amb el nostre déu i, de pas, amb el Vaticà. I l'havia consagrada el mediàtic Joan Pau II, emocionat, en un dels seus viatges de germanor interètnica i de suport a règims que, com el Xile de Pinochet, es caracteritzaven per una profunda preocupació pels problemes socials i els drets humans. Houphouët-Boigny va estar trenta anys al poder. Va morir en el càrrec. Era ferotgement anticomunista i un submís i atent servidor dels interessos de França.

El capità Thomas Sankara (1949-1987), primer president independent del país veí del nord, Burkina Fasso ('La terra dels homes íntegres') era afeccionat a fer discursos televisius, que amenitzava amb concerts de guitarra i comentaris sobre la lliga de futbol. Va anomenar Houphouët-Boigny 'le Vieux Crocodile' i els burkinesos es trencaven de riure. S'estimaven el seu president, que anomenaven Tom Sank. Els semblava un home del poble, com ells. Tenia un 4-L de cotxe oficial i era amic de Fidel i del Che, i va fer tots els possibles per posar remei a l'extrema pobresa dels seus conciutadans. Burkina era, i és, molt pobra. Aleshores no tenia ni avions. Quan Sankara havia d'assistir a una reunió internacional, explicava per la TV que ell feia 'avió-stop', i el seu amic, el coronel Gadhafi, el passava a recollir. Un bon dia, tornant de Moscou, Gadhafi es va quedar a Trípoli, i li va deixar l'avió i la tripulació perquè arribés a Ouagadougou. Després de l'aterratge, Tom Sank va voler requisar l'avió. Li'n feia falta un i Líbia en tenia molts. I així ho va reivindicar públicament. Però, ben aviat, els caps de les seves forces armades el van advertir que en tot el país no hi havia ningú capaç de pilotar-lo. Va haver de desistir i demanar excuses a l'amic libi, però abans de tornar-li l'aparell, el va tenir tot un cap de setmana amb les portes obertes perquè la gent pogués pujar-hi, i veure un avió per dins.

Tom Sank va durar poc. El van matar l'any 1987, en un cop d'estat dirigit pel seu amic Blaise Compaoré, que, segons diuen, era manegat des de París, i comptava amb l'ajut del 'Vieux Crocodile'. D'aquells temps, només en resta viu i en actiu Blaise Compaoré. Continua essent l'home de França, presideix Burkina Fasso, i ara dóna suport al líder rebel que hi ha al nord de Costa d'Ivori, Alassane Ouattara, d'origen burkinès i musulmà. Per tant, podem suposar que França, indirectament, atia la revolta. L'antiga metròpoli hi té militars des de l'any de la independència, teòricament en missió de pau, i sembla que ara vol enderrocar el govern legítim de Laurent Gbagbo per preservar els seus interessos. La situació és tensa. De fet, fa uns quants mesos, després de la mort de nou soldats francesos en una topada al nord amb l'exèrcit ivorià, que vol recuperar la regió en mans dels rebels, Chirac va ordenar a les seves tropes de destruir la força aèria ivoriana, bombardejar el palau presidencial i destruir l'avió oficial. Els militars francesos van complir les ordres al peu de la lletra i encara van tenir temps de disparar contra els manifestants antifrancesos als carrers de la capital.
La mentida oficial, que el consens general dels mitjans internacionals ha escampat, manté que el conflicte és d'origen ètnic i religiós, i que França hi posa pau. En realitat, hi ha un clar rerefons econòmic que els francesos ambicionen de controlar en benefici propi. A més, el president ivorià, Laurent Gbagbo, s'ha queixat de la presència militar francesa. Potser té els dies comptats. La veritat és que Costa d'Ivori és un país ric en primeres matèries: fusta, cacau, cafè, mines d'or i diamants, i... petroli. Les companyies estatals ivorianes d'aigua, d'electricitat, i de telèfons són franceses. La gent es pobra i paga cara la factura. La cosa més grotesca i definitiva per a entendre què passa allà és que França cobra un lloguer per l'edifici del Congrés dels Diputats, d'Abidjan. Ara Chirac vol el petroli. Costa d'Ivori té bones reserves i sembla que una companyia canadenca té més possibilitats d'obtenir la concessió que no pas les franceses.
Només el coronel Gadhafi, que ja fa temps que fa el boig, se n'ha queixat: 'Encara no he entès la raó de la presència militar de França a l'Àfrica. Què hi volen fer?', ha declarat a Le Figaro. Ja veurem com acabarà tot. Sud-àfrica fa de mitjancera i enguany hi ha eleccions.

Són petites coses que passen i ens amaguen, al voltant de l'altre Vaticà, a l'altra banda del mirall, un món real, en plena efervescència. I nosaltres, aquí, petrificats, vetllant el sant i atrinxerats darrere la frontera de la veritat que marquen els grans mitjans de comunicació, aquells que lloen les gran tasques humanístiques de Joan Pau II, l'amic del Vieux Crocodile, de Chirac i de Mitterrand, els presumptes instigadors de l'assassinat de Tom Sank, un home íntegre.

Xavier Montanyà
extraído de la página vilaweb (diario electrónico independiente)


ARTÍCULO 2

Fragmento de un discurso de Thomas Sankara

"No habrá revolución social verdadera hasta que la mujer sea liberada. Que mis ojos no tengan que ver nunca una sociedad en donde a la mitad del pueblo se la mantiene en silencio. Oigo el estruendo de este silencio de las mujeres, presiento el fragor de su ventisca, siento la furia de su rebelión. Espero y deseo la irrupción fecunda de la revolución de la cual las mujeres traducirán la fuerza y rigurosa justicia que saldrá de sus entrañas."

Discurso de Thomas Sankara
La liberación de la mujer: una exigencia del futuro” 8 de marzo 1987.



Sankara fue presidente del 1984 al 1987

En 1984 cambió el nombre del país, que pasó a llamarse Burkina Faso (“país de los hombres íntegros”)

Se han editado diversos libros que explican la historia de este líder carismático.
 

Fotografía de uno de los discursos de Sankara
África Viva es una asociación sin ánimo de lucro con CIF: G-17634551 e inscrita en el registro de entidades de la Generalitat de Catalunya con el nº 3819.