L'Afrique Subsaharienne
  Burkina Faso
  Ouessa
  Thomas Sankara
  Contes et Poemes
  L'histoire de Sangaré
  Conseils culturels
  Dictionnaire multilingue
 
 

Thomas Sankara

Thomas Sankara est né le 21 décembre 1949 et est mort le 15 octobre 1987 à Ouagadougou. Il a été président du Burkina Faso (anciennement Haute Volta) entre 1983 et 1987. Il était un chef charismatique de l'Afrique occidentale. Il a lancé depuis le gouvernement, des réformes qui avaient pour but d'éradiquer la pauvreté, d'améliorer l'éducation, l'agriculture et la position de la femme dans la société burkinaise. Ses discours révolutionnaires sont assez connus à travers le monde et aujourd'hui encore, le nom de Thomas Sankara es un sujet de débat et de conversation entre les Burkinais. C'est lui qui a changé en 1984 le nom du pays qui devint le Burkina Faso (“terre d'intégrité”, “pays des hommes intègres”). Il fit de grands efforts pour eradiquer la corruption officielle. Lorsqu'il devint président, il conserva pendant son mandat le même salaire que celui qu'il percevait lorsqu'il était capitaine dans l'armée. Chose incroyable, d'ailleurs. Voyant par exemple toutes les limousines d'état qu'il y avait comme voitures officielles du président et des ministres, il entrepris de changer les véhicules pour en mettre d'autres, moins chers et m'as-tu-vu. En octobre 1987, il est assassiné. Les motifs de la disparition du leader idéaliste tiennent peut-être à son excès de zèle. Les intérêt néo-colonialistes d'Europe, présents dans les pays africains, peuvent être lié à la mort du leader, dans un acte criminel face auquel d'ailleurs, l'Europe a toujours fait la sourde oreille. Il y a de nombreux articles sur Thomas Sankara sur Internet. Il nous semble que c'est un personnage clé que l'on doit connaître pour comprendre l'histoire et la réalité politique du Burkina Faso. Nous vous proposons ici un choix d'articles et nous vous invitons à continuer de faire des recherches sur Internet, sur ce grand leader charismatique africain, ou à nous envoyer votre opinion à son sujet, si vous souhaitez faire partager vos idées.


ARTICLE 1

El Vaticà africà
19/04/2005

De tant que remenen l'aigua estancada, la brossa hi acaba surant. Aquelles partícules que més es resisteixen a dissoldre's en el llot putrefacte del fons afloren a la superfície i ens desperten antics records. Amb tant de Vaticà, tanta missa, tanta devoció, tanta presentadora de dol, tanta d'anàlisi mediàtica sobre la contemporaneïtat, i tanta hòstia consagrada, el pensament m'ha fugit esperitat a Costa d'Ivori, ben al sud, on diuen que la gent és bruta. I animista.
Recordo un dia d'ofec tropical, el cotxe avançava per una estreta carretera enmig de la selva, i, de sobte es va transformar en una autopista de vuit carrils, tota esquerdada, amb arrels i herbes que esqueixaven l'asfalt sec i apedaçat, com un torró rosegat. Semblava un miratge. No hi havia cotxes, ni éssers humans, ni llangardaixos, i els fanals, sense bombetes, eren rovellats. Com si la vida s'hagués extingit. Arribava a la ciutat de Yamoussoukro i al davant dels meus ulls, s'erigia, majestuosa i blanca, obscena i al·lucinant, la cúpula de Sant Pere del Vaticà, una rèplica generosa, d'uns metres més gran de diàmetre que no la de Roma, per si de cas. L'havia feta construir el delirant dictador ivorià Félix Houphouët-Boigny (1905-1993) per tal de millorar la seva relació amb el nostre déu i, de pas, amb el Vaticà. I l'havia consagrada el mediàtic Joan Pau II, emocionat, en un dels seus viatges de germanor interètnica i de suport a règims que, com el Xile de Pinochet, es caracteritzaven per una profunda preocupació pels problemes socials i els drets humans. Houphouët-Boigny va estar trenta anys al poder. Va morir en el càrrec. Era ferotgement anticomunista i un submís i atent servidor dels interessos de França.

El capità Thomas Sankara (1949-1987), primer president independent del país veí del nord, Burkina Fasso ('La terra dels homes íntegres') era afeccionat a fer discursos televisius, que amenitzava amb concerts de guitarra i comentaris sobre la lliga de futbol. Va anomenar Houphouët-Boigny 'le Vieux Crocodile' i els burkinesos es trencaven de riure. S'estimaven el seu president, que anomenaven Tom Sank. Els semblava un home del poble, com ells. Tenia un 4-L de cotxe oficial i era amic de Fidel i del Che, i va fer tots els possibles per posar remei a l'extrema pobresa dels seus conciutadans. Burkina era, i és, molt pobra. Aleshores no tenia ni avions. Quan Sankara havia d'assistir a una reunió internacional, explicava per la TV que ell feia 'avió-stop', i el seu amic, el coronel Gadhafi, el passava a recollir. Un bon dia, tornant de Moscou, Gadhafi es va quedar a Trípoli, i li va deixar l'avió i la tripulació perquè arribés a Ouagadougou. Després de l'aterratge, Tom Sank va voler requisar l'avió. Li'n feia falta un i Líbia en tenia molts. I així ho va reivindicar públicament. Però, ben aviat, els caps de les seves forces armades el van advertir que en tot el país no hi havia ningú capaç de pilotar-lo. Va haver de desistir i demanar excuses a l'amic libi, però abans de tornar-li l'aparell, el va tenir tot un cap de setmana amb les portes obertes perquè la gent pogués pujar-hi, i veure un avió per dins.

Tom Sank va durar poc. El van matar l'any 1987, en un cop d'estat dirigit pel seu amic Blaise Compaoré, que, segons diuen, era manegat des de París, i comptava amb l'ajut del 'Vieux Crocodile'. D'aquells temps, només en resta viu i en actiu Blaise Compaoré. Continua essent l'home de França, presideix Burkina Fasso, i ara dóna suport al líder rebel que hi ha al nord de Costa d'Ivori, Alassane Ouattara, d'origen burkinès i musulmà. Per tant, podem suposar que França, indirectament, atia la revolta. L'antiga metròpoli hi té militars des de l'any de la independència, teòricament en missió de pau, i sembla que ara vol enderrocar el govern legítim de Laurent Gbagbo per preservar els seus interessos. La situació és tensa. De fet, fa uns quants mesos, després de la mort de nou soldats francesos en una topada al nord amb l'exèrcit ivorià, que vol recuperar la regió en mans dels rebels, Chirac va ordenar a les seves tropes de destruir la força aèria ivoriana, bombardejar el palau presidencial i destruir l'avió oficial. Els militars francesos van complir les ordres al peu de la lletra i encara van tenir temps de disparar contra els manifestants antifrancesos als carrers de la capital.
La mentida oficial, que el consens general dels mitjans internacionals ha escampat, manté que el conflicte és d'origen ètnic i religiós, i que França hi posa pau. En realitat, hi ha un clar rerefons econòmic que els francesos ambicionen de controlar en benefici propi. A més, el president ivorià, Laurent Gbagbo, s'ha queixat de la presència militar francesa. Potser té els dies comptats. La veritat és que Costa d'Ivori és un país ric en primeres matèries: fusta, cacau, cafè, mines d'or i diamants, i... petroli. Les companyies estatals ivorianes d'aigua, d'electricitat, i de telèfons són franceses. La gent es pobra i paga cara la factura. La cosa més grotesca i definitiva per a entendre què passa allà és que França cobra un lloguer per l'edifici del Congrés dels Diputats, d'Abidjan. Ara Chirac vol el petroli. Costa d'Ivori té bones reserves i sembla que una companyia canadenca té més possibilitats d'obtenir la concessió que no pas les franceses.
Només el coronel Gadhafi, que ja fa temps que fa el boig, se n'ha queixat: 'Encara no he entès la raó de la presència militar de França a l'Àfrica. Què hi volen fer?', ha declarat a Le Figaro. Ja veurem com acabarà tot. Sud-àfrica fa de mitjancera i enguany hi ha eleccions.

Són petites coses que passen i ens amaguen, al voltant de l'altre Vaticà, a l'altra banda del mirall, un món real, en plena efervescència. I nosaltres, aquí, petrificats, vetllant el sant i atrinxerats darrere la frontera de la veritat que marquen els grans mitjans de comunicació, aquells que lloen les gran tasques humanístiques de Joan Pau II, l'amic del Vieux Crocodile, de Chirac i de Mitterrand, els presumptes instigadors de l'assassinat de Tom Sank, un home íntegre.

Xavier Montanyà
extraído de la página vilaweb (diario electrónico independiente)


ARTICLE 2

Extrait d'un discours de Thomas Sankara

“Camarades, il n'y a de révolution sociale véritable que lorsque la femme est libérée. Que jamais mes yeux ne voient une société, que jamais, mes pas ne me transportent dans une société où la moitié du peuple est maintenue dans le silence. J'entends le vacarme de ce silence des femmes, je pressens le grondement de leur bourrasque, je sens la furie de leur révolte. J'attends et espère l'irruption féconde de la révolution dont elles traduiront la force et la rigoureuse justesse sorties de leurs entrailles d'opprimées”

Discours de Thomas Sankara
La libération de la femme: une exigence du futur" 8 mars 1987.



Sankara a été président de du 1984 aux 1987.

Le 1984 a changé le nom du pays, qui est mis à être appelé Burkina Faso ("pays des hommes complets.

Ont été publié divers livres qui expliquent l'histoire de ce chef charismatique.
 

Photographie de d'un des discours de Sankara.
África Viva est une association sans but lucratif, CIF: G-17634551, inscrite dans le registre des entités de la Generalitat de Catalogne avec le nº 3819.