L'Àfrica Subsahariana
  Burkina Fasso
  Thomas Sankara
  Contes i Poemes
  La història d'en Sangaré
  Recomanacions culturals
  Diccionari Multilingüe
  Converses amb l'Àfrica
 
 

Thomas Sankara

Thomas Sankara va néixer el 21 de desembre de 1949 a Yako i va morir el 15 d'octubre de 1987 a Ouagadougou. Va ser president de Burkina Fasso (anteriorment Alto Volta) entre 1983 i 1987. Va ser un líder carismàtic de l'Àfrica Occidental. Va impulsar des del seu govern reformes administratives amb l'objectiu d'eliminar la pobresa, millorar l'educació, l'agricultura i la posició de la dona en la societat burkinabesa. Els seus discursos revolucionaris són prou coneguts per tothom i encara avui en dia, el nom de Thomas Sankara és motiu de debats i converses entre burkinabesos. El 1984 va canviar el nom del país, que va passar a anomenar-se Burkina Fasso (“terra d'integritat” o “país dels homes íntegres”) Va fer grans esforços per acabar amb la corrupció oficial. Va mantenir com a president el mateix sou que tenia com a capità de l'exèrcit. Increïble, però cert. Va vendre totes les limusines de l'Estat i va posar com a cotxes oficials del president i dels ministres vehicles més econòmics i discrets. Va ser assassinat l'octubre de 1987. Els motius de la desaparició d'aquest líder idealista es poden deduir sense masses esforços. Els interessos econòmics neocolonialistes d'Europa, presents en els països africans, es poden relacionar, indubtablement, amb la desaparició del líder, a través d'un acte criminal en el qual, per cert, Europa no es va embrutar les mans. Hi ha nombrosos articles sobre Thomas Sankara a Internet. Pensem que és un personatge d'obligada coneixença per entendre aspectes importants de la història i de la realitat actual política de Burkina Fasso. Aquí us facilitem la lectura d'alguns d'aquests articles i us convidem a que continueu buscant informació sobre aquest gran líder africà o que ens envieu les vostres opinions al respecte, si voleu que puguin arribar a més gent.


ARTICLE 1

El Vaticà africà
19/04/2005

De tant que remenen l'aigua estancada, la brossa hi acaba surant. Aquelles partícules que més es resisteixen a dissoldre's en el llot putrefacte del fons afloren a la superfície i ens desperten antics records. Amb tant de Vaticà, tanta missa, tanta devoció, tanta presentadora de dol, tanta d'anàlisi mediàtica sobre la contemporaneïtat, i tanta hòstia consagrada, el pensament m'ha fugit esperitat a Costa d'Ivori, ben al sud, on diuen que la gent és bruta. I animista.
Recordo un dia d'ofec tropical, el cotxe avançava per una estreta carretera enmig de la selva, i, de sobte es va transformar en una autopista de vuit carrils, tota esquerdada, amb arrels i herbes que esqueixaven l'asfalt sec i apedaçat, com un torró rosegat. Semblava un miratge. No hi havia cotxes, ni éssers humans, ni llangardaixos, i els fanals, sense bombetes, eren rovellats. Com si la vida s'hagués extingit. Arribava a la ciutat de Yamoussoukro i al davant dels meus ulls, s'erigia, majestuosa i blanca, obscena i al·lucinant, la cúpula de Sant Pere del Vaticà, una rèplica generosa, d'uns metres més gran de diàmetre que no la de Roma, per si de cas. L'havia feta construir el delirant dictador ivorià Félix Houphouët-Boigny (1905-1993) per tal de millorar la seva relació amb el nostre déu i, de pas, amb el Vaticà. I l'havia consagrada el mediàtic Joan Pau II, emocionat, en un dels seus viatges de germanor interètnica i de suport a règims que, com el Xile de Pinochet, es caracteritzaven per una profunda preocupació pels problemes socials i els drets humans. Houphouët-Boigny va estar trenta anys al poder. Va morir en el càrrec. Era ferotgement anticomunista i un submís i atent servidor dels interessos de França.

El capità Thomas Sankara (1949-1987), primer president independent del país veí del nord, Burkina Fasso ('La terra dels homes íntegres') era afeccionat a fer discursos televisius, que amenitzava amb concerts de guitarra i comentaris sobre la lliga de futbol. Va anomenar Houphouët-Boigny 'le Vieux Crocodile' i els burkinesos es trencaven de riure. S'estimaven el seu president, que anomenaven Tom Sank. Els semblava un home del poble, com ells. Tenia un 4-L de cotxe oficial i era amic de Fidel i del Che, i va fer tots els possibles per posar remei a l'extrema pobresa dels seus conciutadans. Burkina era, i és, molt pobra. Aleshores no tenia ni avions. Quan Sankara havia d'assistir a una reunió internacional, explicava per la TV que ell feia 'avió-stop', i el seu amic, el coronel Gadhafi, el passava a recollir. Un bon dia, tornant de Moscou, Gadhafi es va quedar a Trípoli, i li va deixar l'avió i la tripulació perquè arribés a Ouagadougou. Després de l'aterratge, Tom Sank va voler requisar l'avió. Li'n feia falta un i Líbia en tenia molts. I així ho va reivindicar públicament. Però, ben aviat, els caps de les seves forces armades el van advertir que en tot el país no hi havia ningú capaç de pilotar-lo. Va haver de desistir i demanar excuses a l'amic libi, però abans de tornar-li l'aparell, el va tenir tot un cap de setmana amb les portes obertes perquè la gent pogués pujar-hi, i veure un avió per dins.

Tom Sank va durar poc. El van matar l'any 1987, en un cop d'estat dirigit pel seu amic Blaise Compaoré, que, segons diuen, era manegat des de París, i comptava amb l'ajut del 'Vieux Crocodile'. D'aquells temps, només en resta viu i en actiu Blaise Compaoré. Continua essent l'home de França, presideix Burkina Fasso, i ara dóna suport al líder rebel que hi ha al nord de Costa d'Ivori, Alassane Ouattara, d'origen burkinès i musulmà. Per tant, podem suposar que França, indirectament, atia la revolta. L'antiga metròpoli hi té militars des de l'any de la independència, teòricament en missió de pau, i sembla que ara vol enderrocar el govern legítim de Laurent Gbagbo per preservar els seus interessos. La situació és tensa. De fet, fa uns quants mesos, després de la mort de nou soldats francesos en una topada al nord amb l'exèrcit ivorià, que vol recuperar la regió en mans dels rebels, Chirac va ordenar a les seves tropes de destruir la força aèria ivoriana, bombardejar el palau presidencial i destruir l'avió oficial. Els militars francesos van complir les ordres al peu de la lletra i encara van tenir temps de disparar contra els manifestants antifrancesos als carrers de la capital.
La mentida oficial, que el consens general dels mitjans internacionals ha escampat, manté que el conflicte és d'origen ètnic i religiós, i que França hi posa pau. En realitat, hi ha un clar rerefons econòmic que els francesos ambicionen de controlar en benefici propi. A més, el president ivorià, Laurent Gbagbo, s'ha queixat de la presència militar francesa. Potser té els dies comptats. La veritat és que Costa d'Ivori és un país ric en primeres matèries: fusta, cacau, cafè, mines d'or i diamants, i... petroli. Les companyies estatals ivorianes d'aigua, d'electricitat, i de telèfons són franceses. La gent es pobra i paga cara la factura. La cosa més grotesca i definitiva per a entendre què passa allà és que França cobra un lloguer per l'edifici del Congrés dels Diputats, d'Abidjan. Ara Chirac vol el petroli. Costa d'Ivori té bones reserves i sembla que una companyia canadenca té més possibilitats d'obtenir la concessió que no pas les franceses.
Només el coronel Gadhafi, que ja fa temps que fa el boig, se n'ha queixat: 'Encara no he entès la raó de la presència militar de França a l'Àfrica. Què hi volen fer?', ha declarat a Le Figaro. Ja veurem com acabarà tot. Sud-àfrica fa de mitjancera i enguany hi ha eleccions.

Són petites coses que passen i ens amaguen, al voltant de l'altre Vaticà, a l'altra banda del mirall, un món real, en plena efervescència. I nosaltres, aquí, petrificats, vetllant el sant i atrinxerats darrere la frontera de la veritat que marquen els grans mitjans de comunicació, aquells que lloen les gran tasques humanístiques de Joan Pau II, l'amic del Vieux Crocodile, de Chirac i de Mitterrand, els presumptes instigadors de l'assassinat de Tom Sank, un home íntegre.

Xavier Montanyà
extret de la pàgina vilaweb (diari electrònic independent)


ARTICLE 2

Fragment d'un discurs de Thomas Sankara

“Camarades, no hi ha veritable revolució social fins que la dona és alliberada. Que mai els meus ulls no vegin una societat, que mai les meves passes em portin a una societat en la qual la meitat del poble es manté en silenci. Sento aquest estrident silenci de les dones, pressento l'engrandiment de la seva borrasca, sento la fúria de la seva revolta. Espero i desitjo la irrupció fèrtil de la revolució que elles traduiran en la força i la rigorosa justícia sortides de les seves entranyes d'oprimides”

Discurs de Thomas Sankara
“L'alliberament de la dona: una exigència del futur” 8 de març del 1987.



Sankara va ser president del 1984 al 1987

Al 1984 va canviar el nom del país, que va passar a anomenar-se Burkina Fasso ("país dels homes íntegres")

S'han editat diversos llibres explicant la història d'aquest líder carismàtic.
 

Fotografia d'un dels discursos de Sankara.
Àfrica Viva és una associació sense ànim de lucre amb CIF: G- 17634551 i inscrita en el registre d'entitats de la Generalitat de Catalunya amb el nº: 3819.